Política de promocions

No ens enganyem, la política també fa màrqueting i se serveix de les seves tècniques. A vegades de manera dissimulada i d’altres sense mirament. En menys d’un mes els ciutadans estem convocats a les urnes per decidir qui governarà Espanya durant els propers quatre anys. La caça i captura de vots està en plena efervescència.

Segurament no sóc la persona més adequada per parlar de política ni de com fan màrqueting els partits polítics que es presenten a les eleccions, però en poc temps hi ha hagut dues accions de màrqueting polític que m’han sorprès. Els dos grans contrincants de la política espanyola – PP i PSOE – sembla ser que han captat la idea de que “allò que ens recomana algú proper pot ser més efectiu que el que ens recomana directament una marca“. A més a més, les accions de les que us parlaré tenen lloc a la xarxa i també s’acullen a la idea de generar buzz.

La primera acció que em va sorprendre ve de la mà del PP. Durant la Convenció Nacional PP celebrada a Màlaga els 6, 7 i 8 d’octubre a la web www.movimientoparaelcambio.es demanaven demanaven als internautes que els cedissin el seu perfil de Facebook i/o Twitter. Les normes legals que eren correctes ho deixaven clar, durant aquells tres dies el partit podia fer ús de la compta com si fossis tu mateix. Tot legal i correcte, però sense ser sinònim d’efectiu. I només apuntar que a ran d’aquesta acció, a Twitter es va genera el hashtag #prostituit que va arribar a ser trending topic.

Ara, de forma no tant explícita, l’equip de Rubalcaba ens proposa un programa de punts basat en l’estratègia promocional. El programa consisteix en aconseguir punts per guanyar articles de merchandising de la campanya com una tassa, una samarreta, etc. Bé, però resulta que els punts s’aconsegueixen compartint contingut de la web www.rubalcaba.es a través de les xarxes socials dels propis usuaris. I si encara vols més punts et pots fer voluntari de la campanya.

És probable que sembli que tinc un punt de vista conservador sobre les accions que els partits polítics han de dur a terme. Potser en altres països ja s’ha fet i resulta ser molt atractiu, efectiu i innovador. Però a mi m’han vingut a la ment el programa de fidelització de Caprabo, el programa de punts estrella de La Caixa o el programa Gananones de Danone, els quals per mi tenen una coherència per a existir.

Em sembla interessant parar atenció a com els partits polítics fan servir les possibilitats que ofereixen les xarxes socials. Ho seguiré fent, però tenint en compte la meva ètica la idea de participar en qualsevol d’aquestes dues accions – o en qualsevol que s’hi assembli quan es tracta de política- em trontolla.

* Post publicat a la xarxa de blocs de El Punt Avui

Cartells electorals Sitges 2011

Les eleccions municipals de Sitges que tindran lloc el proper 22 de Maig fan confluir dos elements que, més enllà del interès per decidir els futurs representats de la vila, m’atrauen i m’interessen molt: Sitges i l’àmbit publicitari.

En aquests nous comicis s’hi presenten onze formacions: Sitges i Socialistes de Catalunya-Progrés Municipal amb Jordi Baijet com alcaldable; Convergència i Unió  amb Miquel Forns; Partit Popular amb Jorge Carretero; Partit Independent ‘Nou Horitzó’ amb Lluís Marcé; Esquerra Republicana de Catalunya+Reagrupament-Acord municipal amb Aurora Carbonell i Abella; Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa-Entesa amb Gabriel Serrano; Acció per Sitges – Federació d’Independents de Catalunya amb Andreu Bosch; Ciutadans-Partido de la Ciudadanía amb Juan José Establier; i les tres noves formacions, Solidaritat Catalana per la Independència amb Robert Alejandro Cavaller; Sitges Grup Independent amb Vinyet Lluís; i Candidatura d’Unitat Popular-Poble Actiu  amb Òscar Ortiz.

Totes aquestes formacions, a banda de fer política, el que també fan és comunicació política, i és entre l’ampli ventall de punts en que aquesta comunicació té presència on també trobem els cartells electorals. Un cartell és una de les peces publicitàries més clàssiques i en el marc de campanya electoral segueix sent una peça clau. Recordem que la campanya encara s’inicia amb la tradicional penjada de cartells, sent a Sitges la Plaça del Cap de la Vila el punt més punyent per tradició. Així, tot i que existeixen i es fa ús d’altres formats publicitaris, a continuació es proposa un recull dels cartells que encapçalen les candidatures. Per de complementar el punt de vista publicitari el recull compta amb les aportacions de Toni Aira, Periodista i Professor de Comunicació Política.

Sobre els cartells:

Acció per Sitges transmet molt bé la idea de gent del poble. De molta gent, amb els noms de la llista de fons, com colant-se rere  les figures (unes quantes, també bona idea) d’alguns dels membres de la candidatura. Respira com un aire amateur que pot ser atractiu per a un públic que busca en la política en general (i més concretament en la municipal) menys “professionalisme”, més autenticitat, més proximitat.

Les CUP també busquen (i aconsegueixen) un efecte similar, tot i que el seu cartell denota més estructura. No només perquè hi té més gent, sinó també per la seva disposició en l’espai. Interessant també aturar-se en l’estètica i els detalls d’indumentària d’alguns dels protagonistes del cartell, amb el Che en una samarreta, el mapa dels Països Catalans en una altra… Res casual.

L’amateurisme (o que s’hi intueixi) suma en alguns casos, però no en tots. Per exemple, en el cas de CiU resta credibilitat a l’oferta. El cartell de CiU de Sitges no és en aquest sentit una peça reeixida. El candidat apel·la a la “confiança” però ell hi surt amb un posat com poruc. Com mirant mig de reüll, amb un somriure que no l’arriba a ser, amb la boca mig oberta (o mig tancada), i (el pitjor de tot) amb un inexplicable reflex al vidre de la ullera esquerra. Això s’hauria d’haver cuidat i és molt fàcil de fer, via una sessió fotogràfica amb uns mínims, per exemple.

Ciutadans no ha apostat pel candidat i tira del recurs de la imatge corporativa del partit. No aposta decididament per aconseguir res a Sitges, sembla. Com a mínim a nivell municipal.

Iniciativa igual, en aquest cas, també busca un cartell coral, com les CUP i Acció per Sitges, però fent valer la seva condició de partit amb més militància, i per tant amb molta més gent en el cartell. Amb tot, la imatge traspua menys espontaneïtat que les dues altres citades, especialment per una primera fila on s’ha volgut posar en valor el factor maduresa, però on el candidat apareix especialment tens, com tibat. El fons triat no és casual.

El cartell d’Esquerra és simple però molt net, polit, endreçat. Molt correcte. La candidata, a més, de qui es posa en valor el nom amb lletres vermelles sobre fons blanc, respira un aire fresc alhora que seré. No sembla sobreactuada en el seu somriure. Té un somriure molt agradable que acompanya amb una expressió facial que en general també suma. I, com sí ha fet ERC en altres municipis, en aquest cas no renuncia a les sigles del partit ni les fusiona amb altres, fet que li dóna més força al pack.

El candidat del PSC suma als colors corporatius blanc i vermell de la marca PSC un gris que el diferencia, tot i que mínimament comparat amb altres candidats socialistes que en aquestes eleccions han amagat força més la identitat corporativa pròpia del seu partit. Aquest cartell, en aquest sentit, és més subtil. El somriure segurament també ho hauria d’haver estat, o en tot cas combinar-lo amb un color de camisa que no fos el blanc (i així hauria lluït més la dentadura). De fons s’hi intueix el que podria ser l’edifici de la Casa de la Vila, per posar en valor que ell és l’alcalde.

Parlant de somriures, el menys treballat és el del candidat del Partit Nou Horitzó. És més aviat una ganyota. Somriure o riure amb la boca decantada cap a una banda (segons diuen els experts en comunicació no verbal) transmet no sinceritat. La qualitat de la foto, a més, no és la mésòptima, i la combinació de colors vermell-blanc-blau del logo, recorda a la d’una cadena de congelats.

El cartell del PP es desmarca de l’eslògan oficial del partit a nivell estatal (“Centrados en ti”), fet que li dóna un aire de major proximitat a una realitat particular com la que pugui preocupar a la gent de Sitges. Els colors corporatius sí que són els ortodoxes. A més, el logo hi surt molt gran. Molt. El problema (cromàtic) és que el candidat, en primer terme, segurament és qui pitjor vestit va de tots els quatre que hi surten. La combinació de corbata carbassa amb camisa rosa és d’aquelles que fan mal als ulls.

A Solidaritat tenen una plantilla de cartell que han aplicat a tots els seus candidats. Combina el blanc i negre de la foto del candidat, la majoria de lletres i els fons, amb el vermell del logo. En aquest cas, val a dir que allà on el candidat podria sumar alguna cosa… no ho fa. També té un somriure poc adequat per a un cartell electoral, com fent ganyota. I ens podria haver estalviat que li veiéssim els pèls del pit, si no amb corbata, amb una camisa més apropiada o retallant la foto més amunt.

La imatge de Sitges Grup independent ha treballat molt bé la foto de la candidata, ben passada per la perruqueria abans de la sessió i, malgrat que té un somriure com una mica forçat, la seva fesomia desperta certa tendresa. No han volgut fer experiments amb el photoshop i les arrugues, pel que es posa en valor la maduresa de la protagonista. De fons, silueta d’un dels símbols de la vila, molt ben trobat.

Amb les aportacions d’en Toni veiem un anàlisi de les connotacions i derivades que el públic pot fer de cada un dels cartells, però també en podem extreure la idea que la comunicació política a nivell municipal també és important. També té el seu paper.  En altres nivells s’està caminant cap a la seva professionalització. En nivells municipals, on els governs semblen tenir menys pressió perquè no són a l’ull de huracà dels mitjans però sí dels ciutadans dels municipis en qüestió, acostumen a tenir adherides connotacions de menys rigor. En aquest sentit, vistos els cartells de les eleccions municipals de Sitges està clar que s’hi està anant però que cal seguir treballant la comunicació política i tot els camps que en participen. Perquè cal seguir perfeccionant aquests, que com altres, són canals que permeten un atansar-se efectivament (o no) al ciutadà.