El trobo estratègicament molt encertat. Sap atrapar l’emoció d’aquells que han estat reivindicant la seva salvació i sap agrair i mostrar el resultat de tot el procés viscut al llarg d’aquest complicat període. Tot i que des d’ahir, ja corre per la xarxa amb més de 11.000 visualitzacions – i en un compte de Youtube recentment estrenat-, tal i com es va anunciar ahir des del twitter de la marca, en televisió serà llençat en un moment molt significatiu: el primer anunci de l’any – desbancant al habitual anunci de Freixenet-.
L’espot denota la tendència publicitària a la qual ens té acostumats el Grup Damm en les seves darreres campanyes. Com deia un dels tertulians de RAC1, “es nota que aquesta empresa es creu la marca i el producte”. Però vull destacar dues coses més: la transmissió que fa de què la marca escolta i agraeix als seus consumidors, o en aquest cas potser podríem parlar d’adeptes, entenent que Cacaolat podia estar considerada una Lovemark; i fent referència als valors de tradició amb el claim final “Des de sempre i per sempre”. Per tant, ens trobem amb una marca que malgrat les dificultats per les que ha passat, ha entès la importància d’escoltar al consumidor, i ho farà mantenint els seus orígens.
La identitat, com per exemple tenir a l’actor Roger Coma o què la cafeteria sigui una coneguda cafeteria del Born de Barcelona, no és casualitat i ens marca un valor de pertinença concret, també reconeixible en altres campanyes del grup.
El primer espot de l’any és un esdeveniment que interessa i commou la curiositat més enllà de l’entorn publicitari. Celebro que aquest any aquest esdeveniment sigui també un moment Cacaolat.
Si tanco els ulls per posar en imatges tot allò que em ve a la ment quan penso en la paraula “pit” la majoria d’imatges evoquen positivitat, benestar, tendresa, calidesa… Però tota realitat és aquesta? Malgrat no m’agradi hi ha persones que la paraula “pit” la simbolitzen amb imatges més dures. Avui és probable que veiem aquella imatge càlida, però i demà? Qui ens assegura que seguirà sent la mateixa imatge?
Segons l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) una de cada vuit dones desenvoluparà un càncer de mama al llarg de la seva vida. La dada m’esfereeix, però també és cert que els avenços i la investigació estan permetent taxes de curació del 90%.
Avui, com cada 19 d’Octubre, se celebra el Dia Internacional Contra el Càncer de Mama, i moltes marques, més enllà de les que es dirigeixen a un públic femení, se sumen a la lluita. Veiem alguns exemples de com ho fan?
– Ausonia fa anys que treballa amb el que anomenen “compromiso con la mujer”. En aquest programa hi ha un apartat dut a terme en col•laboració amb l’AECC que justament té per objectiu la lluita contra el càncer de mama. És un programa que es du a terme amb continuïtat, no només avui. Us convido a donar una ullada a “El libro rosa”, on hi trobareu testimonis i histories explicades per les usuàries; a la seva”RedAusonia“ contra el càncer de mama; i especialment a l’aplicació de Facebook que han fet per a celebrar el dia d’avui: una aplicació que permet posar el mocador rosa també a les teves amistats.
– Mango, una marca de moda inicialment femenina i, actualment, també masculina, ha enviat un e-mailing a les seves clientes oferint la compra d’una samarreta dissenyada per Jordi Labanda en motiu d’aquest dia. La samarreta també es rosa, i els beneficis obtinguts es destinaran a l’investigació i tractament del càncer de mama.
– TMB, sota el concepte “Mou-te contra el càncer de mama” ha creat una aplicació de Facebook que consisteix en deixar un missatge contra el càncer de mama en un post-it virtual, per acabar unint tots els post-its en format paper en un llaç gegant de color rosa a l’estació de metro de Passeig de Gràcia.
– Agbar, avui entre les 21:00h i les 24:00h il•luminarà la seva torre de color rosa per sumar-se a la lluita d’aquesta malaltia. Igual que aquest edifici, també s’il•luminarà la Casa Batlló i l’Ajuntament de Barcelona.
– Buckler 0,0, una cervesa sense alcohol, patrocina l’anomenada “La Carrera de la Mujer” per recaptar fons i cedir-los per aquesta lluita. La cursa es disputa a vuit ciutats espanyoles al llarg de l’any. A més a més, aquest any s’han proposat dur a terme “El reto de Pilar”, aconseguir 22.000 missatges de recolzament a una corredora que va patir càncer de mama, la qual estarà present a les vuit ciutats on es disputa la cursa. Si la Pilar aconsegueix aquests missatges Buckler 0,0 donarà 22.000€ per als tractaments psicològics d’aquelles persones que pateixen la malaltia.
Hi ha qui titllarà d’oportunistes aquestes accions. Hi ha qui qüestionarà el haver escollit aquesta malaltia i no una altra. Segurament es poden fer moltes critiques o reflexions al voltant d’aquest tema. En alguns d’aquests projectes que he presentat, i que se segueixen duent a terme des de fa anys, hi vaig tenir l’oportunitat de col•laborar com a publicitària, i sempre hi ha qüestionaments oberts perquè, com en tot, mai agradaràs a tothom. Avui el meu objectiu és sumar-me a la sensibilització d’aquesta malaltia a través d’aquest petit recull d’exemples de la comunicació que fan algunes marques al respecte. D’alguna manera em sumo al dia en rosa!
Aquest vídeo resumeix molt bé el cas que en Jorge Martínez, director creatiu de l’agència Germinal Comunicación, va exposar en el marc del Seminari d’e-City Branding organitzat per el CUIMPB. Però ell va exposar el cas molt detalladament al llarg de dues hores, i hi ha alguns punts i reflexions en que penso que val la pena aturar-se.
Desprès de rebre un brífing de concurs de la Conselleria de Turisme de Múrcia, caracteritzat per ser molt comercial i poc aprofundit, l’agència es va posar a investigar per acabar oferint un full de ruta basat en el trencament de les regles –no escrites– de la publicitat turística que va resultar guanyador.
La proposta parteix de la idea que totes les comunitats autònomes tenen associat un estereotip que les defineix, a excepció de Múrcia que no en té. Mallorca té l’ensaïmada, Valencia té la paella, Sevilla té la Setmana Santa; i per això calia buscar l’estereotip que millor definís la comunitat de Múrcia, el que ja no la deixaria orfe i la faria coneguda. L’estereotip no el podia establir a dit l’agència, i per això es va simular la contractació d’un expert en estereotips: en Vladimir Karabatic, un personatge fictici expert en la cerca d’estereotips que va ser interpretat per l’actor Josep Seguí . Però perquè això fos creïble es van dur a terme una sèrie de fases:
El conseller de turisme de la comunitat de Múrcia va presentar a Karabatic com un expert en estereotips a la fira més importat de turisme, FITUR, i en va anunciar la seva contractació. Tot plegat buscava tenir repercussió i credibilitat.
Es van fer notes de premsa que van ser enviades a diferents agències de notícies.
Es va crear una web anomenada “Murcia encuentra su estereotipo” on es podia interactuar amb en Karabatic. Aquesta web va estar recolzada amb gràfiques a diaris nacionals, on cada comunitat tenia una peça diferent. En aquest mateix punt també es va publicar un perfil de Karabatic a la Wikipédia, que va durar 4 dies penjat, però realment va fer el seu efecte.
En aquest context Karabatic va esdevenir centre d’atenció mediàtica més enllà de les fronteres de Múrcia. La notícia va ser publicada per diversos mitjans, i Karabatic es va posar en boca de tothom: mitjans, ciutadans, turistes, etc. Fins i tot, la periodista Imma Sanchís el va voler entrevistar. Però en pocs dies es va començar a generar una nova situació que va donar lloc a una quarta fase: la pèrdua de credibilitat de Karabatic. El personatge passa de ser molt estimat a ser odiat,i la seva contractació es va debatre fins i tot en un ple. Davant d’aquesta nova escena, es va seguir endavant amb l’execució i es va dur a terme una cinquena fase: Vladimir Karabatic comunicava que Murcia era tan rica que havia estat impossible trobar un estereotip. I és d’aquesta situació que sorgeix el concepte “No-Typical”.
Des d’aquell moment quedava acabat el teaser del que seria la nova campanya publicitària de turisme de Murcia, i començava la campanya oficial sota aquest nou concepte, on segurament també ens podríem aturar. No sé que en penseu, em va semblar genial, enginyós. Trenca amb els límits del que suposa fer publicitat per a una institució pública. S’arrisca i demostra que no hi ha una única manera de fer. Desprès de tres anys el concepte segueix sent vàlid i actiu, ha tingut continuïtat. Malgrat això, en Jorge Martínez ens confessava que tem que aquesta continuïtat es pugui perdre quan el conseller de turisme canviï, i això em fa plantejar la següent qüestió: com es pot gestionar i construir una marca ciutat si cada quatre anys aquesta pot voler ser modificada per adoptar una nova identitat?
I finalment, si deixem per un moment de pensar en clau publicitària, aquest cas dóna peu a conèixer i reflexionar sobre una realitat que es dóna per suposada i no ho és: es contrasten les fonts abans de donar una informació? Karabatic no era real, ja he exposat qui era. Pensem-hi!
Acadèmicament, el curs l’ha dirigit per la professora Silvia Sivera , a la qual trobo que ha fet una molt bona feina per la qualitat dels ponents, la temàtica de les ponències i la gestió que ha pogut comportar tot el muntatge.
Tinc coneixement que aquest és el segon any que se celebra un curs de tardor del CUIMPB que té el concepte de City Branding com a temàtica central. Tot i així, com que l’any passat no hi vaig poder assistir no puc comentar la possible evolució, però si explicar que ha significat per a mi.
Ha estat una trobada que ha unificat ponents molt interessants i diversos entre si: d’allò més acadèmic i teòric, passant per qüestionaments aplicables a la gestió laboral d’aquest entorn, fins el desentrellar casos pràctics que han esdevingut exemplars.El públic participant va ser variat, receptiu i molt participatiu. He trobat companys de viatge amb qui seguir tractant aquelles qüestions que ens permetin aprofundint en aquesta sorprenent i inacabable temàtica més enllà dels tres dies passats. I sí, aquest seminari també ha tingut la seva presència a Twitter. Érem uns quants que retransmetent sota el hashtag #ecitybranding (encara en actiu) i ens podeu trobar en la llista de twitter que va crear l’Albert (@lliurealbir).
Per altra banda, el curs també comptava amb l’opció de treballar la lectura d’Italo Calvino, “Las ciudades invisibles” per poder traslladar-ne les opinions en un bloc que tenia tres dies de vida, però que encara es pot visitar.
Arribat aquest punt podria comentar breument cada una de les ponències, però em van resultar tant interessants que prefereixo tractar-les des de diferents punts de vista per posts separats. Però per anar fent boca, en aquest àlbum de Flickr podeu veure fotos dels ponents que van anar passant al llarg d’aquests tres dies.
Segurament algun cop has sentit a parlar de la Fundació Banc dels Aliments, una entitat benèfica sense ànim de lucre que lluita contra la fam i contra el malbaratament alimentari per tal de fer arribar aliments a les persones mes necessitades d’aquí.
La seva tasca durant l’any 2010 ha servit per atendre 103.925 persones necessitades, però amb l’objectiu de poder ajudar-ne a moltes més aquest any 2011 han apostat per prémer el botó de la comunicació.
El passat juliol ens deixaven veure la seva nova identitat visual corporativa acompanyada d’un nou concepte i una implementació d’això a la seva web. Una web on podràs trobar tota la informació de manera molt intuïtiva.
I la cosa no acaba aquí! Donat que el motor bàsic de la fundació són els voluntaris, dijous es va estrenar una primera fase d’actuació que te per objectiu captar voluntaris amb una peça publicitària clau, un espot que us recomano molt veure (inici del post) . Un espot on es pot veure la feina dels voluntaris i escoltar una cançó molt emotiva composada per Keko Pujol i Richard Wakefiel i cantada per Marta de Paco.
Però la campanya no acaba aquí, sinó que de cara a “La Gran Recapta”, que tindrà lloc el 25 i 26 de novembre, que va dirigida a mobilitzar al gran públic, es faran dos espots més.
Us animo a veure com es pot ser voluntari de la Fundació Banc dels Aliments, ja que hi ha diverses possibilitats, i de ben segur que tots podem aportar alguna cosa. Un exemple de voluntariat és l’haver dut a terme tot aquest nou procés de comunicació en el qual hi han participat RW (estratègia i direcció creativa), Nuovolo Design (direcció d’art), You and me Marketing (relacions públiques), Take-Ad-Way (producció dels espots) i Montse Pomarol, Joan Costa, Simó Andreu i Mila Borja (producció del vídeo-clip).
Aquest estiu vaig anar a entrevistar a la família Agut-Maubens, propietaris del restaurant més antic de Barcelona: Can Culleretes. El resultat d’aquella entrevista, que recordo amb especial emotivitat, el podem trobar en aquest enllaç del bloc de Barcelona: Can Culleretes, el restaurant més antic de Barcelona.
A banda del que explico en aquest post hi ha un petit detall entorn la publicitat del restaurant que no vull deixar de compartir, i que a més juga amb l’estri que dóna nom al local. En Carlos, net de la Sussi i en Siscu, mentre em fixava en els tantíssims detalls que caracteritzen l’ambient, em va mostrar aquest quadre:
Sí, són culleretes. Culleretes de fusta fetes a mà, i no n’hi ha una igual que l’altra. Però si ens hi fixem bé, com es pot apreciar en la següent imatge, veurem que porten inscrit el nom del restaurant.
Tal i com m’explicava en Carlos, aquestes culleretes eren un element publicitari que el mateix Siscu Agut repartia a les portes del Teatre Romea en acabar les funcions per tal de captar clients. Daten dels anys seixanta, i les tenen exposades en una vitrina perquè les van recuperar no fa gaire mentre feien canvis i re ubicaven espais .
A ran d’aquesta gran troballa publicitària, que ens deixa entreveure el què era i el què és avui Can Culleretes, en la celebració dels seus 225 anys, a banda d’unes noves targetes que ho recorden, han produït un gadget semblant a l’antic per als clients: culleres de fusta, en aquesta ocasió totes de la meteixa mida i idéntiques unes a les altres, imantades i amb el recordatori de la celebració.
Tot plegat em va traslladar en un munt d’anècdotes que unien part dels meus diferents interessos, i és per aquest motiu que no podia deixar de compartir-ho.
Si decidiu anar-hi us recomano el pica-pica de peix i marisc!
La tipografia es un dels elements que permeten identificar una marca. Sumada al seu color, un cop la tenim associada i vinculada fortament a una marca podem identificar-les amb facilitat.
En aquest via, combinant el cercador de Google i la tipografia de marques conegudes, he descobert un aplicatiu interactiu que permet personalitzar la capçalera del nostre navegador Google amb tipografies que la majoria coneixem.
Jo mateixa ho he provat amb algunes:
S’identifiquen tots, oi?
M’ha semblat un aplicatiu curiós que permet la interacció i el divertiment. Em sembla interessant la possibilitat de jugar amb les marques i nosaltres mateixos per crear una nova experiència, més enllà del servei que li donem a l’aplicació, que al final serà un moment lúdic que permetrà que siguem el centre de cada una de les marques que utilitzem.
En una cafeteria, asseguda en una taula, no he pogut deixar de fixar-me en un porta tovallons: hi he vist dues marques ben conegudes, Coca-Cola i Martini. Ràpidament m’han vingut al cap històries personals entorn les dues marques i la combinació de les mateixes. En seguida l’he agafat i he llegit el que hi deia. El claim era clar: “Chispazo. Coca-Cola con una chispa de Martini”.
El primer dubte: què és això de “Chispazo”? Mai n’havia sentit a parlar en concepte de beguda. Aleshores he llegit tot el copy, veient que es tractava d’una recepta de vermut refrescant per la qual apostaven totes dues marques. El que més m’ha sobtat, però, és que apareixia com a marca registrada per Coca-Cola. Si hi penso té sentit perquè podria haver crescut molt i acabar comercialitzant-se amb alguna altra mena d’envàs o nou producte.
Entre la unió de vivències personals i la inquietud per saber que fan les marques, ja no m’he pogut treure la idea del cap, i he intentat saber-ne més. He trobat alguns blocs que parlaven d’una acció de màrqueting directe amb data de 2009. En revistes digitals del sector, en aquest cas amb dates de 2010, m’he assabentat que en format cobranding havien estat fent una prova pilot durant el 2009 – aquí el perquè del màrqueting directe- i que durant l’estiu del 2010 havien realitzat ja una campanya focalitzada en el canal HORECA. Aquesta última és el resultat de que m’hagués trobat el porta tovallons.
No he descobert fins a quin punt ha arribat la seva difusió en mitjans, tanmateix fent una cerca a Youtube he trobat aquest vídeo:
Ambientat a la Itàlia d’on prové Martini, podem veure una historia vehiculada per la combinació de les dues marques, amb la qual la majoria podem empatitzar, que ens explica el storytelling del propi “Chispazo“. Totes dues marques, com a marques independents, adopten molta presència de marca que sempre és favorable. I al mateix temps, cal admetre l’habilitat que Martini te alhora de cenyir-se a l’actual llei de publicitat, concretament en l’article 8, que marca que en la categoria de begudes alcohòliques només es podran publicitar aquelles que tinguin menys de 20º – és el cas de Martini Rosso- i d’una forma que no mostri la inducció directa al consum. Aquesta pot ser interpretada de diverses maneres i fa que les marques de begudes alcohòliques vaigin tantejant en la seva manera de fer publicitat.
Per què és important escriure bé, sense faltes d’ortografia i sense oblidar lletres pel camí? Però sobretot, per què és important que així ho facin les marques?
La imatge parla per si sola! El punt de venda és un espai on el contacte amb el client és real, és l’espai on la comunicació que s’hi desenvolupa ha d’acabar de seduir al consumidor en el moment en que aquest realitza l’elecció de compra. Tot l’esforç de comunicació fet per les marques, sobretot marques de gran consum, obtindran un ROI mesurable si finalment l’esforç es converteix en venda. Per tant, tot i sabent que hi intervenen molts altres factors, cal que tota la comunicació en el punt de venda sigui especialment cuidada.
No és la primera vegada que en comerços o, sobretot, en supermercats –el camp de batalla de les marques– em trobo amb cartells o stoppers que per algun motiu desconegut han perdut lletres. A tot humà se li pot escapar el picatge d’una tecla, però perdre lletres que puguin donar un nou significat al que volem dir poden convertir-se en un error que pot fer molt de mal a una marca.
La fotografia que mostro, feta el 21 de Juny del 2010, és un cartell de supermercat, Mercadona, que recomana explícitament “croissant relleno de caca” en comptes de “croissant relleno de cacao”. Una petita diferència amb molt de significat. Igual que el polèmic “pantalón de putilla” en comptes de “pantalón de puntilla” de H&M.
A més de les persones que ho llegeixen in situ, estem en una època on la combinació d’Internet, les noves tecnologies i les xarxes socials permeten a qui es trobi davant aquesta mena de cartells ho faci saber als seus contactes en qüestió de minuts. Resultat: la imatge de marca construïda amb esforç dia a dia durant un llarg període de temps es veu boicotejada i debilitada en un temps mínim. Només per aquest motiu, que és prou pesat, crec que a tots els materials PLV algú els podria donar un cop d’ull final. Petits detalls fan molt.
Heineken, una marca de cervesa que té una forma de comunicar que m’agrada i em torna a sorprendre de nou. Ha sabut posicionar-se i transmetre uns valors que penso que la gent ha sabut retindre, i considero molts dels seus espots, com és el cas de “Walk in fridge”, són memorables, i han saltat de la pantalla al boca-orella. Fins i tot, a ran del llançament de l’espot esmentat, es van crear grups a Facebook que tenen aproximadament 200.000 fans (i son grups en castellà).
Farà cosa d’un any, de visita a Amsterdam, no vaig deixar passar l’oportunitat de visitar el museu de la marca. Un espai idíl·lic per transmetre tots i cadascun dels seus valors, viure una experiència amb la marca i poder sortir-ne tant fascinat que pots acabar adorant-la. Durant el recorregut per les instal·lacions, l’antiga fàbrica, hi interactues de diverses maneres, i arribe a sentir la marca com quelcom molt proper, però un punt que em va interessar en concret va ser el següent: gairebé al final del recorregut, quan ja et creus lo meravellosa que és, et fan passar per un indret on hi ha una especie de màquines expenedores que et permeten costumitzar mitjanament les etiquetes de les ampolles de cervesa. Ho confesso, no ho vaig poder evitar i vaig sortir d’allà amb la meva ampolla sota el braç.
Em va sembla fantàstic. Però com avançava, avui Heineken m’ha tornat a sorprendre: m’ha fet rememorar l’experiència exposada i en part traslladant-ne una part cap a un entorn digital. Heineken a la seva web hi ha creat un espai anomenat YOUR HEINEKEN on, sense anar a Amsterdam, pots costumitzar, i amb moltes més opcions, la teva pròpia ampolla. L’espai permet seleccionar un fons i fer-hi canvis, decidir sobre l’etiquetatge tant frontal com dorsal, inclús aplicar imatges, i un cop tens fet el disseny de la teva pròpia ampolla et dóna de compartir-la a Facebook i Twitter, així aconsegueixen ressó de l’acció, i finalment per 29’95€ tens opció de compra. Per tant, de nou t’estan deixant interactuar amb la marca, tu tens poder de decisió com a consumidor final, i si ho comparteixes pot ser que guanyin encara més adeptes.
Fins ara costava veure grans marques que permetessin costumitzar, les petites s’hi havien avocat més, però primer amb Wolkswagen Polo, després amb Converse, i ara amb Heineken, veig que aquesta pot ser una via que funcioni en l’online, doncs aquests tres casos van lligats a Internet.
Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgraduada en Comunicació Digital per la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL.
Actualment treballo a Direcció de Comunicació de l’Ajuntament de Barcelona en l'àmbit d’estratègia i creativitat. En aquesta mateixa institució també he treballat com a Social Media Marketing Strategist, on vaig poder participar en la posada en marxa de la institució a les xarxes socials.
El món acadèmic també m’apassiona, i ara que ja he acabat les classes del Màster Oficial en Estratègia i Creativitat Publicitàries (URL), com a treball final de màster estic fent una investigació sobre comunicació institucional i xarxes socials.
Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i postgraduada en Comunicació Digital per la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL.
Núria Escalona 
