Tag Archives: curiositats

ANIVERSARI AMB DOSI CREATIVA

Amb el període nadalenc acabat i la bogeria de les rebaixes iniciada, entre mig de molta gent i amb el cap més aquí que allà, un aparador em va cridar l’atenció.

Res a veure amb el Nadal que els cartells encara recordaven, ni amb els grans cartells de rebaixes que inundaven la resta d’establiments. Un aparador petitó construït amb molta gràcia i amb uns colors ben vius. Entre tant de color hi havia uns elements visuals que destacaven més que la resta: uns números gegants.

Em trobava davant d’una cereria i aquells números tant grans eren espelmes de colors molt llampants. Les presses no em van permetre aturar-m’hi més, però vaig pensar que allò podia ser una dosi de creativitat per alguna celebració ben assenyalada. Us deixo una foto on podeu veure la mida en comparació amb un bolígraf Bic:

I vet aquí! Pensant en l’aniversari d’ algú molt especial, la cereria em va venir al cap…

Trobo avorrit allò de “diga’m que vols que et regali o que necessites i t’ho compro”. No li trobo la gràcia. Per contra, en aquestes ocasions m’encanten les personalitzacions i/o els detalls que fan que aquell moment es converteixi en una experiència especial. I m’atreveixo a dir que això també és una dosi de creativitat. Podeu veure l’impacte de les espelmes enceses en aquesta segona imatge:

Per mi impactant, i la cara il·lusionada de la persona en veure aquestes espelmes enceses per ella estic segura que no l’oblidaré. Va causar furor!

La botiga es diu Cereria Abella i la podeu trobar a Barcelona al C/Boters, 5.


Descobrint La Rambla

La Rambla és un dels carrers més emblemàtics de Barcelona. Es transitat per milers de persones dia rere dia. De fet, m’atreveixo a dir que és un carrer que no dorm mai. Però si en aquest anar i venir ens plantegem recórrer la Rambla de forma tranquil•la trobarem que aquesta amaga bonics i curiosos detalls:

Amb l’equip del Servei Central de Comunicació a les Xarxes Socials de l’Ajuntament de Barcelona he tingut l’oportunitat de dur a terme aquest passeig. En podeu veure el resultat en el vídeo superior.

Aquest vídeo complementa els vídeos i les rutes dels quals ja vaig parlar fa uns dies en el post de Descobrint Barcelona. Però per descobrir encara més detalls de La Rambla, com per exemple, el per què també s’anomena Les Rambles, podeu consultar la peça sencera al bloc de Barcelona.

Bon passeig!


Descobrint Barcelona!

L’actual ciutat de Barcelona deixa entreveure elements que expliquen diferents etapes de la història de la ciutat. De petita em fascinava poder estar en llocs on anys abans –molts– havien succeït escenes de rellevant importància històrica i traslladar-me mentalment a la societat d’aquella època. Tot plegat amb certa imaginació – sobretot perquè segurament no tenia gaires referents -.

Amb l’equip del Servei Central de Comunicació a les Xarxes Socials de l’Ajuntament de Barcelona vam iniciar una sèrie composada per un total de nou rutes dirigides a nens que pretén mostrar-los i fer-los descobrir la ciutat de Barcelona, la d’abans i la d’ara.

La primera ruta, publicada al Juny del 2011, tractava els carrers més antics de Barcelona. Aquest és el vídeo:

I l’última ruta, publicada aquest Novembre, parla dels secrets del call jueu. Aquest és el vídeo:

De la primera en vaig aprendre coses, però la segona em va fer descobrir indrets que no coneixia i em va sorprendre enormement.

Gaudiu-les!


Les culleres de Can Culleretes

Aquest estiu vaig anar a entrevistar a la família Agut-Maubens, propietaris del restaurant més antic de Barcelona: Can Culleretes. El resultat d’aquella entrevista, que recordo amb especial emotivitat, el podem trobar en aquest enllaç del bloc de Barcelona: Can Culleretes, el restaurant més antic de Barcelona.

A banda del que explico en aquest post hi ha un petit detall entorn la publicitat del restaurant que no vull deixar de compartir, i que a més juga amb l’estri que dóna nom al local. En Carlos, net de la Sussi i en Siscu, mentre em fixava en els tantíssims detalls que caracteritzen l’ambient, em va mostrar aquest quadre:

Sí, són culleretes. Culleretes de fusta fetes a mà, i no n’hi ha una igual que l’altra. Però si ens hi fixem bé, com es pot apreciar en la següent imatge, veurem que porten inscrit el nom del restaurant.

Tal i com m’explicava en Carlos, aquestes culleretes eren un element publicitari que el mateix Siscu Agut repartia a les portes del Teatre Romea en acabar les funcions per tal de captar clients.  Daten dels anys seixanta, i les tenen exposades en una vitrina perquè les van recuperar no fa gaire mentre feien canvis i re ubicaven espais .

A ran d’aquesta gran troballa publicitària, que ens deixa entreveure el què era i el què és avui Can Culleretes, en la celebració dels seus 225 anys, a banda d’unes noves targetes que ho recorden, han produït un gadget semblant a l’antic per als clients: culleres de fusta, en aquesta ocasió totes de la meteixa mida i idéntiques unes a les altres, imantades i amb el recordatori de la celebració.

Tot plegat em va traslladar en un munt d’anècdotes que unien part dels meus diferents interessos, i és per aquest motiu que no podia deixar de compartir-ho.

Si decidiu anar-hi us recomano el pica-pica de peix i marisc!


Texas, el primer cartell

 

Francesc Borderia Soler“l’home del cinema de Sitges”, és un sitgetà enamorat del cinema però també de la vila. Durant molts anys va exercir de coordinador de la programació cinematogràfica de “El Retiro”. Ara, ja jubilat, el podem llegir a“L’eco de Sitges”, escoltar a “Radio Maricel” i seguir la seva pàgina de Facebook anomenada “El cinema a Sitges“. Aquestes dues passions l’han fet coneixedor de moltes coses, tant del cinema com de Sitges, i és així com va descobrir algo que em fa especial il·lusió mostrar. Com es pot veure en la imatge es tracta d’un cartell. El primer cartell del Bar Texas. 

 

M’agraden molt els cartells publicitaris, però aquest compta amb un component emocional molt elevat. Hi ha qui ho sap, però per als qui no ho saben el Texas forma part de la meva infantesa, de la meva identitat. Un establiment que van tirar endavant els meus avis, la Carmen i en Tofol, i que esdevingué el negoci familiar.

Avui, tot i estar tancat encara forma part del meu dia a dia, doncs hi ha qui em coneix com “la filla de la Montse del Texas“.

 

Imatge: de Francesc Borderia Soler


David Ogilvy fa anys!

Avui, 23 de Juny del 2011,  David Ogilvy faria anys, concretament cent. David Ogilvy va ser un publicitari anglès que va triomfar com a tal a Nova York i que es va retirar a França.

El David Ogilvy publicitari m’apassiona  i sovint em segueix sorprenent cada vegada que descobreixo algo que hi te relació, per això avui no volia passar per alt una data com aquesta. El David Ogilvy que va més enllà de l’entorn publicitari amaga anècdotes i fets ben curiosos. Don Draper protagonista de la  sèrie Madmen està inspirat en ell i ens hi pot acostar. Però si voleu seguir descobrint curiositats del David Ogilvy real, allunyat en molts punts del Don Draper creat per agradar, a banda dels seus llibres, proposo la lectura del llibre “David Ogilvy, el rey de Madison Avenue” de Kenneth Roman, una bibliografia que combina perfectament el publicitari i la persona.

En aquest dia hi ha més persones que el volen recordar. Un exemple és la imatge que podeu veure encapçalant aquest post creada per la divisió d’OgilvyOne Spain. Un segon exemple, molt enfocat a l’entorn digital i a la interacció és l’aplicació de Twitter que s’ha creat a nivell internacional per part del grup Ogilvy, i que lliga molt bé amb els exemples que solc comentar o tractar.

L’aplicació la trobem sota el domini do100.ogilvy.com . Permet crear la imatge de David Ogilvy a partir de l’avatar de totes aquelles persones que hi ha decidit participar. En aquest cas, una curiositat de l’aplicació és que et demana que deixis tenyir el teu avatar de vermell – color característic de l’empresa-. A banda d’aportar els teu avatar, l’aplicació permet emetre un tweet inspirador sota el hashtag #DO100 de tal manera que constantment en la imatge creada van apareixent els diferents tweets.

El resultat és aquest:


Customització a la capçalera de Google

La tipografia es un dels elements que permeten identificar una marca. Sumada al seu color, un cop la tenim associada i vinculada fortament a una marca podem identificar-les amb facilitat.

En aquest via, combinant el cercador de Google i la tipografia de marques conegudes, he descobert un aplicatiu interactiu que permet personalitzar la capçalera del nostre navegador Google amb tipografies que la majoria coneixem.

Jo mateixa ho he provat amb algunes:

S’identifiquen tots, oi?

M’ha semblat un aplicatiu curiós que permet la interacció i el divertiment. Em sembla interessant la possibilitat de jugar amb les marques i nosaltres mateixos per crear una nova experiència, més enllà del servei que li donem a l’aplicació, que al final serà un moment lúdic que permetrà que siguem el centre de cada una de les marques que utilitzem.

En aquest enllaç podeu provar-ho.


Amb publicitat o normals?

Estudiants i fotocopies són dos conceptes que van prou lligats de la mà. O em direu que durant la vostra època estudiantil no hi veu invertir ni un cèntim?

Segueixo sent estudiant, però passada la màgica etapa de llicenciatura cada cop he anat menys a la copisteria. Per casualitat, l’altre dia sortint de la facultat hi vaig anar. En donar els folis a la dependenta em va dir: “amb publicitat o normals?” No sabia ben bé que m’estava dient, i li vaig dir: “perdoni?” Aleshores em va explicar que tenien un paper que portava publicitat als marges, i que era la marca qui pagava el cost de les fotocopies.

Més enllà de la gratuïtat vaig acceptar per voler-ne saber més. Vaig estar parlant una estoneta amb la dependenta que molt amablement em va explicar qui li distribuïa, el procés, etc. Em va semblar un fet curiós que per això explico aquí. Penso que és una bona idea, si realment aquesta marca va dirigida a un públic com poden ser els estudiants universitaris. En el meu cas la marca que hi havia en les fotocopies era Ballantine’s. Però la reflexió que veig que segueix en peu és “estàs disposat a no pagar per rebre uns quants impactes publicitaris?” Aquesta pregunta ha estat molt tractada al sector publicitari per tal de seguir impactant al consumidor cada cop més estricte i conscienciat amb la seva postura entorn la publicitat. En aquest sentit jo encara no ho veig gaire clar, perquè si que és un intercanvi, però fins a quin punt és efectiu?

Malgrat tot, m’agrada que es vagin testejant nous canals i formats.


1000 grues per Japó

Grua Núria Escalona

La xarxa ha tornat a esdevenir un escenari clau per difondre de primera mà la catàstrofe que s’està vivint al Japó.  A banda d’això, que per si sol és molt potent, la xarxa fomenta un esperit col•laboratiu i esdevé un canal de difusió accessible per a molts. Actes que mai ens haguéssim plantejat sense ajuda d’una certa difusió ara poden sortir del calaix i dur-se a terme.

En aquests sentit, combinant la xarxa i la catàstrofe al Japó, una noia d’origen japonès, la Makiko, ha posat en marxa una crida col•laborativa basada en una pregaria japonesa a través de la xarxa. Es veu que al Japó és tradició fer 1000 grues per fer realitat un desig. Per aconseguir-ho ha muntat un bloc on explica el projecte, s’hi poden veure ja algunes de les col•laboracions, i fins i tot un vídeo explicatiu de com fer una grua.

T’animes? Jo ja he enviat la meva.


Chispazo? Què és això?

En una cafeteria, asseguda en una taula, no he pogut deixar de fixar-me en un porta tovallons: hi he vist dues marques ben conegudes, Coca-Cola i Martini. Ràpidament m’han vingut al cap històries personals entorn les dues marques i la combinació de les mateixes. En seguida l’he agafat i he llegit el que hi deia. El claim era clar: “Chispazo. Coca-Cola con una chispa de Martini”.

El primer dubte: què és això de “Chispazo”? Mai n’havia sentit a parlar en concepte de beguda. Aleshores he llegit tot el copy, veient que es tractava d’una recepta de vermut refrescant per la qual apostaven totes dues marques. El que més m’ha sobtat, però, és que apareixia com a marca registrada per Coca-Cola. Si hi penso té sentit perquè podria haver crescut molt i acabar comercialitzant-se amb alguna altra mena d’envàs o nou producte.

Entre la unió de vivències personals i la inquietud per saber que fan les marques, ja no m’he pogut treure la idea del cap, i he intentat saber-ne més. He trobat alguns blocs que parlaven d’una acció de màrqueting directe amb data de 2009. En revistes digitals del sector, en aquest cas amb dates de 2010, m’he assabentat que en format cobranding havien estat fent una prova pilot durant el 2009 – aquí el perquè del màrqueting directe- i que durant l’estiu del 2010 havien realitzat ja una campanya focalitzada en el canal HORECA. Aquesta última és el resultat de que m’hagués trobat el porta tovallons.

No he descobert fins a quin punt ha arribat la seva difusió en mitjans, tanmateix fent una cerca a Youtube he trobat aquest vídeo:

Ambientat a la Itàlia d’on prové Martini, podem veure una historia vehiculada per la combinació de les dues marques, amb la qual la majoria podem empatitzar, que ens explica el storytelling del propi “Chispazo“. Totes dues marques, com a marques independents, adopten molta presència de marca que sempre és favorable. I al mateix temps, cal admetre l’habilitat que Martini te alhora de cenyir-se a l’actual llei de publicitat, concretament en l’article 8, que marca que en la categoria de begudes alcohòliques només es podran publicitar aquelles que tinguin menys de 20º – és el cas de Martini Rosso- i d’una forma que no mostri la inducció directa al consum. Aquesta pot ser interpretada de diverses maneres i fa que les marques de begudes alcohòliques vaigin tantejant en la seva manera de fer publicitat.