La Revista de Blanquerna

A inicis del 2005, posant fi a una etapa per encetar l’aventura universitària, vaig descobrir la Facultat de Comunicació Blanquerna i, també, La Revista de Blanquerna.
Avui, set anys després de veure per primera vegada aquella revista, que apropava el món universitari i professional d’aquells estudis que s’impartien en les diferents facultats de Blanquerna, i haver cursat la llicenciatura annexa a uns valors que van més enllà dels estudis, hi he pogut compartir part de la meva experiència i reflexions.
Sota el títol “Construir (és) la teva feina” en Francesc Canosaexposa un reportatge que recorre els nous perfils professionals que han sortit del conjunt d’estudis que s’imparteixen a les diferents facultats de Blanquerna. Mostra vuit camins diferents que us recomano de llegir. Mostra aquests valors que citava inicialment que van més enllà del currículum acadèmic. Mostra maneres de seguir tirant endavant amb projectes que il•lusionen.Us deixo el paragraf en el que em podeu trobar (pàgina 8):

“És així. Segons l’AMETIC (Associació Multisectorial d’Empreses de l’Electrònica, les Tecnologies de la Informació i els Continguts Digitals), el terreny de la xarxa és dels que creixen i generen una estabilitat laboral (amb una contractació fixa del 84’3%, dades del 2011). I on són aquests camps, aquestes xarxes? Potser no es veuen però estan a tot arreu i cada cop més. Ja no parlem només d’informàtica, telecomuniacions, també de salut; disseny, comercial, vendes, màrqueting, publicitat, comunicació… No és tot comunicació? 

Diu que sí periòdic, la Núria Escalona. Treballa a la direcció de comunicació de l’Ajuntament de Barcelona (llicenciada en publicitat i relaciones públiques el 2009). Aquí fan les campanyes globals de publicitat del consistori. Fa poques setmanes que hi és. Ve de comunicar terrenys que fins ara no erstaven comunicats. Sí, va pujar els primers graons professionals en agències de publicitat però a principis de 2011 va desembarcar al Departament de Xarxes Socials de l’Ajuntament de Barcelona. Què és això? Va ser crear de zero: les xarxes socials (facebook, twitter, foursquare, youtube…). Missió: informar i escoltar els ciutadans a travès de les noves geografies. Com? Estem davant d’un dels terrenys més verges: la comunicació d’institucions i empreses a la xarxa. “Les empreses s’han d’adaptar moltíssim a les xarxes socials, crec que encara no les senten”, diu la Núria. I què diuen? Que ja no val comunicar de qualsevol manera. L’eix de gravitació ha canviat: “Fins ara el centre era el producte, ara és el consumidor.” El consumidor té veu i opinió i en qualsevol moment pot opinar. I has de contestar, per això “ens posem a escoltar a el consumidor”. El veus o no el veus. El sents o no el sents. Però hi és.”

Quan la revista disposi d’accès on-line també adjuntaré l’enllaç.  I un últim apunt: les fotografies són d’en Pere Virgili, que de forma visual també ha sabut transmetre molt bé el concepte que envolta el reportatge.

Catalunya en la història de la publicitat

Quan pensem en història de la publicitat és fàcil pensar en Estats Units o Gran Bretanya, ja que es coneixen com els indrets on va néixer la publicitat moderna (la que coneixem avui en dia) a finals del segle XVIII durant l’època de la Revolució Industrial. Però us proposo no anar tant lluny perquè Catalunya també té la seva història de la publicitat.

I ho plantejo així perquè dijous passat es va inaugurar una exposició anomenada “Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners”.

En aquesta exposició que podreu trobar fins el dia 29 de Gener del 2012 al Palau Robert de Barcelona (Passeig de Gràcia, 107) podreu descobrir o redescobrir diferents motius de perquè Catalunya i, sobretot, Barcelona han estat claus en el que és avui la publicitat a Espanya. A través de la figura de Rafael Roldós i Vinyolas (1846 – 1918), considerat el primer agent publicitari documentat a Catalunya i fundador de la que encara avui és la primera agència de publicitat espanyola, Roldós, S.A, es pot veure com es va donar aquí la publicitat moderna i com Catalunya va esdevenir el motor de l’activitat publicitària a Espanya. A més a més, no es deixa de tenir en compte a altres pioners com Pere Prat Gaballí, Rafael Bori, José Gardó, Joan Aubeyzan i Malcolm Thomas.

Us recomano que hi aneu i us prengueu el vostre temps de reflexió, però abans us volia parlar dels organitzadors i les personalitats que hi van assistir. Joan Sabaté, Isabel Solanas, Cristina Martorell i Carolina Serra són els comissaris de l’exposició i les persones que des del Grup de Recerca en Estratègia i Creativitat Publicitàries de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL han fet possible que aquesta esdevingués una realitat. La seva tasca i la professió publicitària van ser el centre dels parlaments que van donar lloc a la inauguració. Un acte que fou presidit per Francesc Homs, secretari general de la Presidència i portaveu del Govern, Joan Sabaté, comissari de l’exposició, Josep M.Carbonell, degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Joaquim Forn, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, i Ignasi Genovès, director general d’Atenció Ciutadana i Difusió de la Generalitat de Catalunya.

Si hi aneu i voleu compartir les vostres reflexions seran benvingudes!

*En aquest àlbum podeu veure algunes de les fotografies de l’acte.

** Post publicat a la xarxa de blocs de El Punt Avui

Seminari d’e-City Branding 2011

El 26, 27 i 28 de setembre han estat uns dies que recordo amb especial il.lusió. Durant aquests tres dies ha tingut lloc el Seminari d’e-City Branding organitzat pel Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barcelona  (CUIMPB) – Centre Ernest Lluch en el marc dels cursos de tardor 2011. S’ha celebrat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i he tingut el plaer d’assistir-hi.

Acadèmicament, el curs l’ha dirigit per la professora Silvia Sivera , a la qual trobo que ha fet una molt bona feina per la qualitat dels ponents, la temàtica de les ponències i la gestió que ha pogut comportar tot el muntatge.

Tinc coneixement que aquest és el segon any que se celebra un curs de tardor del CUIMPB que té el concepte de City Branding com a temàtica central. Tot i així, com que l’any passat no hi vaig poder assistir no puc comentar la possible evolució, però si explicar que ha significat per a mi.

Ha estat una trobada que ha unificat ponents molt interessants i diversos entre si: d’allò més acadèmic i teòric, passant per qüestionaments aplicables a la gestió laboral d’aquest entorn, fins el desentrellar casos pràctics que han esdevingut exemplars.El públic participant va ser variat, receptiu i molt participatiu. He trobat companys de viatge amb qui seguir tractant aquelles qüestions que ens permetin aprofundint en aquesta sorprenent i inacabable temàtica més enllà dels tres dies passats. I sí, aquest seminari també ha tingut la seva presència a Twitter. Érem uns quants que retransmetent sota el hashtag #ecitybranding (encara en actiu) i ens podeu trobar en la llista de twitter que va crear l’Albert (@lliurealbir).

Per altra banda, el curs també comptava amb l’opció de treballar la lectura d’Italo Calvino, “Las ciudades invisibles” per poder traslladar-ne les opinions en un bloc que tenia tres dies de vida, però que encara es pot visitar.

Arribat aquest punt podria comentar breument cada una de les ponències, però em van resultar tant interessants que prefereixo tractar-les des de diferents punts de vista per posts separats. Però per anar fent boca, en aquest àlbum de Flickr podeu veure fotos dels ponents que van anar passant al llarg d’aquests tres dies.

Tens un secret?

Si tens un secret, Publicitarios Implicados el vol saber!

Publicitarios Implicados, ha deixat de ser una petita associació o un projecte utòpic, és un projecte que fa 7 anys que treballa publicitariament sense ànim de lucre per a ONG’s o associacions de menys de 500 socis. I a més a més des de fa 5 anys celebra els Words Awards.

En la cinquena edició dels Words Awards, tal i com es pot veure en el vídeo, en Toni Segarra ja ha deixat escrit el seu secret. A aquest secret s’hi sumen els secrets inesperats, sorprenents, ocults, verídics, imaginaris, de tots aquells estudiants de comunicació que han participat deixant-los per escrit.

Descobreix-los a la cerimònia d’entrega de premis el dia 5 de Maig a les 7:30, a l’Auditori de la Facultatde Comunicació Blanquerna (C/Valldonzella,16, Barcelona). L’acte serà presentat per Josep Seguí Pujol i Lidia Torrent, i hi haurà presents tots els membres del jurat: Nacho Magro de Bassat Ogilvy, Dalmau Oliveras de Shackleton, Richard Wakefield de RW, Estefanía Herranz de Miss Cavallier, Estela Portolés de Bum, Agnés Rovira de Collaborabrands i Antoni Nàter de la Facultat de Comunicació Blanquerna.

Si hi vas ho passaràs bé, descobriràs un projecte amb una mirada diferent i gaudiràs d’altres sorpreses que tenen preparades.

T’animes a explicar-los el teu secret?

Desperados, cervesa trencadora

Fa uns dies, en el marc de l’assignatura “Tecnologia com a eina estratègica i creativa” coordinada per Aleix Marcó, al màster d’Estratègia i Creativitat Publicitàries de la Facultat de Comunicació Blanquerna, vaig presentar el cas de la cervesa Desperados. El que se’ns demanava era trobar una campanya publicitària – no un e-commerce- que es desenvolupés només a Internet.

La campanya la vaig conèixer a través de la viralització a les xarxes socials. Pel que havia vist semblava que només feien servir Internet com a canal de difusió, però vaig investigar una mica per assegurar-me’n. Llàstima! Es tractava d’una campanya d’àmbit internacional de Desperados, duta a terme per l’agència Dufrense – Corrigan – Scarlett, que anava a Internet, però també al cinema i a la televisióen llengua anglesa. Tot i així, argumentant que a Espanya havia arribat a través d’Internet vaig atrevir-me i vaig presentar el cas perquè crec que mereixia ser esmenat.

(Clica damunt la imatge per veure el vídeo)

Desperados és una cervesa del grup Heineken Internacionaldiferenciada per l’ingredient del tequila i que apunta cap a un públic jove en ambient festiu. Tal i com ens diu la campanya és trencadora.

Em va semblar prou rellevant, perquè sent una campanya que va començar el 4 d’Abril, ha estat bastants dies viralitzant per la xarxa, i per exemple encara avui, tot i que la marca no te perfil de twitterpropi (per ara), en aquest canal no se’n deixa de fer referència.

Com es veu en el vídeo, hem descobert una simulació de canal deYoutube que va més enllà del seu ús com a plataforma per penjar-hi vídeos. Hem descobert una programació que permet interacció amb l’usuari, que permet una constant connexió amb les xarxes socials, i que disposa d’una creativitat enginyosa que provoca novetat, notorietat, interacció, personalització i viralitat. Em fa recordar també la campanya digital que va promoure Tippex, però en aquest cas afegint també la correcta aplicació de les restriccions legals de les begudes alcohòliques en l’àmbit publicitari. En definitiva, la campanya tenia el que buscava: el vincle de tecnologia, estratègia i creativitat, que encaixant peces donessin un resultat diferent.

Fins aquí em va agradar però, tot i que ho semblés, la campanya no acabava aquí. En la part inferior dreta del vídeo, hi havia un enllaç que redirigia cap a: www.imagine-desperados.com. Es tracta d’unmicrosite que a partir del registre, que té per objectiu aconseguir base de dades, ens permet personalitzar diferents gadgets de la marca (ampolles, samarretes, gorres, etc.), veure les creacions d’altres participants i també ens dóna l’opció de compra dels mateixos productes. Aquesta última part em va recordar molt a unaacció digital que Heineken va fer a Irlanda aproximadament fa un any, en aquell cas la personalització hi tenia molt de pes. Tot i així, he de dir que és una llàstima que en el cas de Desperados l’enllaç per arribar al microsite de personalització sigui tan poc intuïtiu.

 

*Publicat al bloc del diari El Punt

El estereotipo me mata

El bloc “El estereotipo me mata” va ser un descobriment d’aquest passat estiu. En el primer cop d’ull no sabia qui l’escrivia, però vaig llegir un post que parlava de publicitat deixant enrere tota mena d’anàlisi sobre campanyes i marques que podem trobar en molts blocs dedicats a la publicitat. Era un bloc que parlava dels publicitaris, parlava de nosaltres.
En breu vaig decidir esbrinar qui el redactava, i com no podia ser d’altre manera totes aquelles històries i anècdotes tenien la signatura de Richard Wakefield. Aquest nom em deia moltes coses, i em va traslladar a pensar en el moment en que el vaig conèixer. D’això ja en fa uns anys. Era estudiant de segon o tercer de carrera i em vaig apuntar a un curs de la Universitat d’Estiu (no ho negaré, em feien falta crédits) en el qual ell era el professor. Vaig entrar a l’aula i vaig agafar cadira. A l’espera de que el professor comences la seva classe va passar quelcom: un individu va posar tres cançons. Tothom se’l va quedar mirant amb cara de sorpresa. Era en Richard Wakefield i la seva forma de presentar-se. D’aquells dies, però, encara en guardo un record més que sovint puc veure reflectit en el seu bloc: una recomanació literària, “Elogio a la lentitud” de Carl Honoré. Es tracta d’un llibre que parla de la filosofia i manera de fer del Movimiento Slow. Aparentment gens relaciona amb la vida dels publicitaris, realment em va fer reflexionar sobre la vida que duen les nostres societats, i sobre el que jo podia canviar o intentar canviar en mi mateixa, i en el meu dia a dia com a publicitària, per tenir una vida més agradable.

Aquests dos records, dues anècdotes, són dues mostres d’atreviment: l’atreviment que va mostrar presentant-se d’aquella manera enfront tots els seus nous alumnes, i l’atreviment que va tenir per dir-nos als alumnes que podíem atrevir-nos a canviar i no conformar-nos amb allò que per sistema o sinergia fem sense qüestionar-nos.

A tot això, vaig seguir tenint contacte amb en Richard, a la facultat, a través dels seus innovadors projectes, etc, i gràcies al descobriment del seu bloc – del qual em vaig fer lectora habitual- fa poc em va demanar de presentar-lo oficialment. No m’hi podia negar, el bloc m’encantava, comparteixo el que s’hi diu i en Richard m’estava donant l’oportunitat de superar una vegada més la por que em podia provocar parlar en públic – que no és el mateix que presentar davant un client o davant els teus companys de classe-.

Així, el dia 14 de desembre, a la Facultat de Comunicació Blanquerna i acompanyada de Josep Maria Brugués, Keco Pujol, Claudio Versiani i el mateix Richard Wakefield vam fer-ne la presentació.

Fent ús d’una de les seves màximes “para ser creativo hay que ser atrevido” podem dir que això és el que trobem en aquest bloc: creativitat i atreviment. Una creativitat i atreviment enfocada a la vida dels publicitaris, d’aquells que ho volen ser i de tots els components amb qui els publicitaris mantenim constantment relació, que són molts! En aquest sentit, moltes vegades, ens pot fer tocar de peus a terra y reflexionar sobre allò que fem i realment voldríem fer. Un gran recull d’històries que, com tota bona historia publicitària, tenen els components necessaris perquè, siguis o no membre del sector publicitari, et sentis atrapat i molt identificat, de manera que et pots sentir el gran protagonista d’aquestes histories.

A classe, comentant-ho a companys de feina, amb els amics, quan parles de “El estereotipo me mata” sempre reps un feedback positiu, encara és moment de rebre alguna critica, així que us recomano que li feu una ullada.

Un apunt curiós que fa que el bloc sigui diferent de la resta de blocs és el punt de simplicitat amb el que juga. Només hi trobareu text i fotografies, cap hipervincle. Quan ho vaig veure em va semblar estrany, avui és part del que fa especial aquest bloc.